José Vilaseca Haro

Des de les primeries del sigle XX i l’arribada de l’imperialisme català, Valéncia s’ha vist condicionada per una doble pressió política, acadèmica i econòmica: la de l’històric centralisme espanyol, reforçat en els Borbons, i la d’un nou pancatalanisme que proclamava la necessitat de construir una “Catalunya gran” que englobara a Valéncia i les Illes Balears com a regions catalanes meridionals, i d’una anexió de les llengües valenciana i balear, degradades al ranc de dialectes, per part de la llengua catalana, artificialment deslligada del provençal.

Des d’aquells moments, la llavor de la discòrdia entre els valencians va ser sembrada, i les aspiracions de construir un valencianisme transversal i arraïlat en el poble, partint de la veritat històrica, sentimental i sociològica de la nostra terra, s’han vist mediatisades, manipulades i desactivades per l’intent d’implantació d’una visió forastera i antihistòrica: el pancatalanisme i la noció de “països catalans”.

Una implantació a través d’un procés planificat d’ingenieria social, que, des del punt de vista de l’autojustificació i la propaganda, presenten per a l’autor d’est ensaig clares similututs en les tàctiques de propaganda i manipulisació social que posà en marcha el partit nacional socialiste alemà, que va governar aquell país des de finals dels anys vint fins a la conclusió de la Segona Guerra Mundial.

Pancatanazisme no aspira a ser políticament correcta, sino a alçar consciències, a destruir idees preconcebudes, a promoure el debat des de la franquea i sense miges tintes. Només presentant la realitat tal com és, i no maquillada per l’hipocresia o el tacticisme, podrà resoldre’s un conflicte identitari que atenalla al poble valencià des de fa décades i que el llastra en el seu progrés futur.