Esta periodista valenciana de 31 anys ha cobert el conflicte ucraïnés des de les seues primeres hores. Ha treballat com a freelancer per a Antena 3 i Onda Cero, entre atres. El camí de corresponsal, segons nos confessa, no fon premeditat, encara que respongué a una inquietut innata en molts periodistes. Álvarez nos relata la seua experiència i, encara que ha vixcut moments difícils, defén que el protagonisme sempre ha de ser per a la notícia i no per al reporter.

Destí: Ucraïna. ¿Cóm fon això?

Me quedí sense treball i viu que començà a formar-se alguna cosa pareguda al 15-M. Curiosament, Valéncia és una de les poques ciutats que té vols barats a Kiev. Llavors pensí: ¿qué vaig a gastar-me? ¿200 euros en el vol d’anada i tornada? Així que m’arrisquí. La primera vegada allò era prou pacífic. En aquella ocasió perguí diners, pero me comprà la ràdio, me comprà el periòdic… Ademés, tenia eixe cuquet que tenim tots els periodistes. Per tant, decidí anar a Ucraïna perque no era perillós, era fàcil i m’ho podia permetre. La segona vegada també perguí diners, ¡pero m’agradà tant la primera! Era una experiència nova, una cultura nova, estudiar història d’Ucraïna, conéixer als agents internacions que començaven a intervindre… De la tercera vegada en avant deixí de perdre diners perque apostaren per mi unes atres empreses mediàtiques.

¿Cóm foren els començaments del conflicte?

La gent no se’n recorda o no coneix be el principi. Tot començà com una manifestació en contra de l’oligarquia, en contra dels corruptes. En qüestió de poques semanes començàrem a vore les estàtues de Lenin caure, aparegueren banderes europees, mensages en contra de Rússia, aparicions de polítics americans i europeus… En acabant, vingueren les imàgens tan fortes que recordem de la gent enfrontant-se a la policia, la policia disparant… No fon res de bo.

¿En algun moment has tingut problemes per a fer el teu treball?

Hem tingut moments de tensió. El moment en que més mal ho passí fon el matí del 22 de febrer, en la qual moriren més de huitanta persones. Entrí a l’hotel Ucraïna, just al costat del carrer en que estaven disparant. Estava en mig d’una plaça rodejada per franctiradors, mentres estaven matant a tota eixa gent. Ahí sí que ho passí mal perque sense saber que la situació derivaria en això em posí en perill i no portava ni jopetí [antibales] ni cap classe de protecció. Més avant hem tingut unes atres situacions en que nos han girat la càmara, nos han detingut, nos han tractat de llevar el jopetí. No obstant això, la situació per als periodistes no és com Síria o Iraq a hores d’ara: se nos respecta, encara que correm riscs.

¿En quin moment ixes de Kiev per a cobrir el conflicte des d’uns atres punts del país?

Seguia l’actualitat i en vore que s’estava rebolicant la cosa me n’anava a on s’estava coent. Abans de Donestsk fon Crimea. En general era per la meua pròpia iniciativa pero en alguna ocasió me telefonejaven de la tele i me dien: ¿Vas a anar, Leticia?, te recolzem. No obstant, la cobertura sancera ha segut per iniciativa pròpia.

¿Era complicat moure’s per Ucraïna en eixa situació?

Al principi era molt difícil. Apleguí al país quan era pacífic i fiu contactes, una xàrcia bàsica per a treballar. Coneguí a uns atres companyons periodistes. Ha segut una cobertura en la qual tots nos hem ajudat molt, en part perque la gran majoria érem freelancers. Gràcies ad això, en moltes ocasions, hem pogut dur avant la nostra cobertura perque era difícil també per les condicions climàtiques: hem aplegat a estar a -30 º. En acabant també s’ha de ser espavilat, saber moure’s, saber que has d’agarrar un tren de 20 hores i creuar-te mija Ucraïna. S’ha d’estar molt espavilat.

¿Consideres que tot és blanc o negre en este conlicte?

En absolut. Hi havia gent que dia: el Govern de Kiev és fasciste i els prorrussos estan lluitant per la seua llibertat… No és així. Hi ha molts matisos i a voltes nos tiren en cara que no nos posicionem d’un costat o de l’atre. És de veres que, en moltes ocasions, el Govern de Kiev ha actuat molt malament, perque si podia fer les coses mal, la majoria de voltes ho ha fet pijor. I en moltes ocasions, cam sabem, el costat prorrús tampoc no ha actuat gens be.

En la caent prorrussa, ¿creus que s’ha instigat el conflicte des de Rússia?

La mà de Rússia ha estat present en tot moment en este conflicte. Qui ho negue és que no ha estat allí. El bando prorrús ha contat en ajuda militar russa. Sobre Crimea, hi hagué un periodiste espanyol que ho resumia molt be: pareixia la guerra de Gila. Militars que no portaven insígnia i dien que eren gent del poble. Pero eixos suposts ciutadans no militars resulta que traïen tancs als carrer… ¿I d’a on eixien? ¿Els compraven en el Leroy Merlin? Estaven fent una invasió en tota regla. El conflicte ha segut tot així.

Com sol ocórrer en molts enfrontaments entre governs, els ciutadans són els qui patixen les conseqüències més greus de la guerra. ¿Has segut testic de molt de patiment?

Qui més o qui menys, els ucraïnesos tenen un pare, una mare o algun familiar d’orige rus. En estos moments no poden vore’s els uns en els atres. S’ha creat un odi artificial per la política. Potser abans hi haguera diferències per l’idioma i per cultura pero ha derivat en una situació en la qual apleguen a escopir-se, a odiar-se entre ells. Hi ha hagut molta propaganda destructiva. Quan en el costat prorrús veïen les 24 hores en la televisió que anava a vindre l’eixèrcit ucraïnés a matar-los i a bombardejar-los, se’ls despertava la por. I al remat se pot entendre que en Donestk tinguen por i odi cap a la gent que els bombardejà, que és el seu propi Govern.

¿És més difícil treballar com a freelance que d’enviada especial d’una cadena?

Sense cap de dubte. Com a freelancer has de treballar per a més d’u per a poder traure rendabilitat. Necessites treballar per a una tele, per a una ràdio, per a prensa… i tot això ocupa un temps. Quan eres freelancer tu eres el teu càmara, tu eres el teu productor i tu eres tot. Llavors, clar que és molt més senzill quan eres un enviat especial contractat d’una televisió, d’un periòdic o d’una ràdio.

¿Quina ha segut la teua experiència més emotiva?

Els ucraïnesos són gent maravellosa. D’una part i de l’atra; en algunes excepcions, per descontat. És una gent molt lluitadora i no es mereix açò que els ha passat. M’emporte molts bons amics de les dos caents i sobretot m’emporte una experiència professional molt gran. Moltes persones encara tenen l’esperança de que açò s’arregle.