Escritor valencià, polític i republicà. Són algunes de les facetes que millor definixen a Fernando Millán, igual com a Vicent Blasco Ibáñez. Dos personages de temps històrics diferents pero ideològicament conectats. Millán, històric dirigent del PSOE valencià, aplegà inclús a ser tinent d’alcalde en l’Ajuntament de Valéncia. No obstant, les diferències culturals evidenciades entre la seua posició personal i la que adoptà el partit per imposició d’un sector del PSPV, feren que acabara abandonant-lo, segons explica ell mateix. En l’actualitat, dirigix el Fòrum d’Opinió de Lo Rat Penat i, com ve fent des de fa anys, continua estudiant i difonent l’obra i la figura de Blasco Ibáñez.

—Últimament s’està parlant molt de la Transició i del model d’estat. ¿Cóm vixqué vosté la fi de la dictadura de Franco a la Transició? Com a militant del PSOE, en molta esperança i una certa por. Sabíem de les conversacions que es mantenien per a alcançar un consens entre les forces del règim i les de l’oposició, pero sempre teníem l’incògnita de l’actitut que finalment adoptarien els militars i les forces més reaccionàries. Finalment, tot ixqué com esperàvem.

—En un moment en el qual les forces republicanes i d’esquerra experimenten un creiximent exponencial, exceptuant el PSOE, ¿creu que en algun moment aplegarà a produir-se un referèndum per a que els ciutadans escollim entre monarquia parlamentària o república? El meu cor diu que aixina serà. Yo soc un republicà dels de sempre, encara que en el moment present observe els acontenyiments en una certa preocupació. No dubte de que el referèndum se celebrarà i de que la voluntat popular durà de nou una república democràtica. Desgraciadament, encara pesa molt el recort de la Guerra Civil que posà fi a la Segona República. És llamentable, pero és aixina. Els majors seguixen confonent ‘república’ i ‘guerra’.

—Despuix d’haver segut tinent d’alcalde en el PSOE fins als anys 90, ¿qué li dugué a abandonar la formació de la rosa? Fonamentalment el meu enfrontament personal en tot el nacionalisme català que s’introduí al firmar el pacte en el PSPV. Era obvi que quan conseguiren l’hegemonia, gràcies al pacte en Joan Lerma i els qui el recolzaven, els qui procedíem d’un pensament socialiste històric teníem poc a fer i molt menys a dir. No tenia cap sentit continuar en una formació política que no es pareixia res a la qual yo coneguí en les primeries dels anys 70.

—Bona part de la seua obra està dedicada a l’estudi de Blasco Ibáñez, ¿per qué li apassiona tant este autor i la seua obra? Perque en Blasco Ibañez s’unixen les dos condicions que més admire en una persona. La primera el seu encés amor per Valéncia. Ningú no deu oblidar que ans que gran noveliste, Blasco Ibáñez, és el líder polític valencià més important de la primer part del sigle XX. Ell feu triumfar el republicanisme valencianiste i dugué el nom de Valéncia a tots els racons del món. La segona, la seua extraordinària capacitat per a fer-nos conéixer l’ànima de Valéncia i el comportament dels sers humans en defensa de la pau i en contra de la guerra. L’autor de La barraca, La bodega, Los cuatro jinetes de la apocalipsis, El papa del mar… és un valencià al qui ningú deuria ignorar.

—Encara que nos trobem en un atre context històric completament diferent al que conegué Blasco Ibányez, fa impressió de que moltes de les denúncies socials que l’autor plasmà per mig dels seus personages de la série de noveles valencianes ha recobrat vigència en l’actualitat… ¿Qué opina al respecte? Que és una veritat incontestable. I no sols en les noveles valencianes, a on, com s’ha escrit, pot ser comparat en el propi León Tolsà, sino també en les seues noveles socials a on descriu tota la misèria de la classe obrera espanyola i l’abús de les jerarquies catòliques, i la defensa de la pau front a la guerra que és el motiu central de Los cuatro jinetes de la apocalipsis.

—En Arroz y tartana, Blasco introduïx la desafecció política com a sentiment generalisat: “Mal iba todo, y la culpa la tenía el gobierno, un puñado de ladrones que no se preocupa de la suerte del país” (pàg. 27, Prometeo, 1924). ¿Troba algun paralelisme en els resultats que llança el CIS en les seues últimes enquestes sociològiques? Evidentment, per que en Arroz y tartana no tan sols nos planteja la desafecció de les gents cap als polítics com a responsables dels problemes que la societat ha d’assumir, sino que apunta, igualment, cap al problema de la corrupció. Poca gent és conscient de que el financer, que es du els aforros de qui ha confiat en ell, és una figura de capital importància en el segle XIX valencià. El Marqués de Campo, José Campo, és tal volta el paradigma de lo que hui coneixem dels banquers enriquits.

—Els desdonaments són un dels drames socials que no hem conseguit solucionar i que han deixat i continuen deixant a centenars de milers de famílies sense una llar digna. També li ocorre al tio Barret en La Barraca: “vio venir por el camino a unos señores vestidos de negro, fúnebres pajarracos con alas de papel arrolladas bajo el brazo, ya no dudó. Aquel era el enemigo. Iban a robarle” (pg. 53, Prometeo, 1919). Blasco parla clarament de ‘furt’, utilisant el mateix discurs al qual s’acollixen hui en dia molts ciutadans indignats en l’actuació de la banca… ¿Qué li pareix? Me pareix un extraordinari encert el teu descobriment d’una de les facetes essencials de l’obra cimera de Blasco Ibáñez. La Barraca, i el nom indica clarament que la vivenda és el núcleu més singular de la família. És l’obra més important de Vicent Blasco Ibáñez, la qual li convertí en un autor universal, la qual el singularisa de tots els escritors espanyols, perque en ella descriu ya els problemes fonamentals dels més humils, i lo que és més important, la reacció que els mateixos poden tindre quan la desesperació és l’única situació que viuen. La revolta de l’horta valenciana contra els cacics, contra els usurers, és com la revolta que ha fet possible l’existència de Podemos.