El trist fracàs de l’AVLl.
Felip Bens. Editor de «Lletraferit».

Bon dia per lo matí. Els criteris llingüístics que seguim en «Lletraferit» —i també en «Lletrafaller»— són breus i clars com aigua de riu: immersos dins dels còrpus llingüístics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, bevem sobretot de l’experiència de dèu anys i 79 edicions que nos ha permés aportar solucions llingüístics i comunicacionals que anem arreplegant i compendiant. Actualment Juli Amadeu Àrias treballa en un llibre d’estil com a manual de referència que volem anar eixamplant i millorant dia a dia. Les grans llínies del nostre model de llengua se’n poden resumir en cinc:

1.- Seguim fil per randa l’ortografia i la fonètica de les Normes d’El Puig.
2.- A nivell lèxic i morfològic, seguim el cabal lèxic del Diccionari de la RACV, tractant de triar sempre que es pot la forma més patrimonial. Per eixemple, priorisem baticor front a sobresalt. Quan no existix un vocable d’àmbit general per a un concepte, agafem el dialectal si existix i l’elevem a la categoria de general: per eixemple, davant del castellanisme vertent i el catalanisme vessant optem pel localisme caent.
3.- En quant a la flexió verbal priorisem les formes sintètiques, que considerem més riques, sobre les perifràstiques, per més que els autors de comarques on s’utilisen estes, tenen llibertat per a gastar-les.
4.- És a nivell sintàctic a on trobem majors dificultats. Tractem de fugir de les calques castellanes i de les alternatives catalanes buscant en la llengua popular o clàssica alternatives pròpies, pero existixen pocs manual de referència ad hoc. Escriure donar un passeig o fer una passejada, per eixemple, serien incorreccions front a l’alternativa pròpia: pegar un passeig. No es dobla el turmell; es gira el peu.
5.- Considerem que els nostres articulistes i llectors tenen suficient criteri per a valorar positivament la publicació de localismes o arcaïsmes. És per això que açò es permet i s’incentiva en la revista, sempre que no siga d’una forma abusiva.

Fins ací els criteris, breus i clars, com havíem anunciat. Nos permetran, ans d’entrar al viu de la qüestió —perspectives de l’us de la llengua— que comencem, necessàriament, per a fer context, en l’exposició del nostre punt de vista sobre l’actual situació sociollingüística de l’idioma valencià.
D’entrada és precís que els faça partícips de la meua sorpresa en rebre l’invitació per a participar en estes Jornades. Jugem molt negativament l’actuació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Especialment des de que Catalunya és governada per l’ínclit tripartit, s’han aigualit fins a desaparéixer les esperances que depositàvem en que l’institució acabaria en el conflicte i seria un instrument cabal per a la recuperació social de l’us del valencià.
El director de «Lletraferit», el també ínclit Andreu Tintorer, respongué al requeriment, fa mesos, de la Comissió d’Assessorament Llingüístic de l’AVL i allí expressà ilusions, esperances i inquietuts que hui, per a perjuí de la llengua, són les penyores d’allò que podia haver segut i no fon. Cite textualment alguns dels plantejaments que fea Tintorer dins d’un document ple de generositat i inteligència:


• “Podem començar a albirar una solució raonable i un final honrós per al conflicte plantejat entorn de la llengua valenciana i en el que tantes energies han balafiat molts dels més inquiets del nostre poble”.
• “Trobem que el model de normalisació i de normativisació vigents han compartit una filosofia desviada. Per un costat, el primer massa a sovint posava l’accent en el “no es diu, cal dir”, en detriment de la promoció de l’ús i l’autoestima; el segon reglava la llengua priorisant l’acostament, l’unitat en l’estàndart català”.
• “Una llengua minoritària no perviu per les utilitats i ventages que oferix si no va lligada a un sentiment de pertanyença, sentiment que l’actual paradigma no favorix en absolut. La distància entre norma i llengua parlada, aixina com l’insistència en l’us de denominacions no valencianes per a la llengua, aprofondix la distància afectiva entre llengua i parlants”.
• “Esperem que este no siga un gest aïllat de cara a la galeria, sino una mostra d’intenció real de superar el conflicte llingüísitic considerant a les dos parts i no a soles a una, com repetidament ha fet l’efecte”.
• “No pot ser que escriure en valencià –optar per solucions valencianes- siga percebut com una traça d’estil, marcada i, inclús, coloquialisant”.

Estes idees i la filosofia que les inspirava han segut, en la pràctica —i palmadetes en l’esquena al marge—, frontalment rebujades per l’AVLl. Subjauen, en tot cas i de forma testimonial, en l’aparat discursiu d’algun dels acadèmics. Este rebuig i menyspreu —no volem pensar que els membres de l’AVLl no valoraven la dimensió que tenia— d’una de les parts en conflicte fon una irresponsabilitat històric per part d’esta casa: representa una extrema falta de sensibilitat cap a una de les parts en conflicte, minoritària en quant a recursos humans i econòmics, pero que representa el sentit llingüístic majoritari dels valencians i més encara dels valenciaparlants que s’estimen la llengua i havien de fer pel seu redreçament. Els que creuen que el valencià s’ha de salvar a pur de llicenciats en Filologia Catalana i de militants maulets —que n’hi ha que ho creuen i manen en la llengua— i d’esquena als parlants del carrer estan pronosticant la tragèdia de la desaparició del valencià.
Este rebuig frontal per part de l’AVLl de les idees llingüístiques valencianistes i l’assunció de les anexionistes, s’ha concretisat en una série d’actuacions durant els últims mesos, d’entre les quals les més destacables serien:

• La realisació d’un dictamen que ningú els havia demanat dient que el català i el valencià són la mateixa llengua.
• La rectificació a Brusseles després d’un tímit reconeiximent des d’Europa de l’entitat política de la llengua valenciana.
• I l’aprovació d’una gramàtica que entenem que és una burla a l’inteligència dels valenciaparlants.


A banda d’açò, pràcticament el mateix dia que nos convidaven a esta taula, un document de l’AVLl exigia al govern de la Generalitat que retirara la subvenció a tots aquells que no seguiren els dictats de l’AVL, eufemisme diàfan per a dir que deixara de subvencionar-se a tot aquell que seguira les normes del Puig o de la RACV. Hem de dir que esta actuació de l’AVLl, per més que no és ni de llunt la més greu, sí és al nostre parer, la que nos ha apujat a les galtes una més que intensa ablamor. Entenem que la Generalitat Valenciana subvenciona activitats, no la llengua en que se realisen, a no ser que aixina s’especifique. Si no fora aixina nos trobaríem en que no es podria subvencionar al PSPV per dur en les sigles “país valencià”, a l’Universitat de València per penjar sempre que pot a on pot la bandera d’Aragó o a una associació republicana, puix vivim en un règim de monarquia constitucional. Ço és: un control polític intolerable en democràcia.
Considerem que als valenciaparlants preocupats pel futur de la llengua els preocupen més unes atres coses: l’incompliment sistemàtic de les llínies en valencià en l’ensenyança; el canvi de denominació i d’abandó del valencià per part de Bancaja; que la Diputació d’Alacant no oferixca la seua web en valencià; que s’haja incomplit el Decàlec d’Ares, et cètera. No s’entén que en l’actual context, a on la llengua valenciana és menyspreada i arraconada des de les pròpies institucions públiques, l’AVLl —que hauria de tindre algun predicament, crec yo, sobre el govern que la creà i l’alimenta econòmicament— es desentenga d’estes qüestions i priorise la persecució i càstic als —per ad ells— valencianistes díscols.

Darrere d’esta actuació de l’AVL albirem una pataleta infantil per l’assunció del seu fracàs: si tot seguix igual que abans de la seua creació ¿per a qué ha aprofitat l’AVL? Perque tot seguix igual o pijor: no només el conflicte; també el demencial us de la llengua en mijos de comunicació i administracions públiques i en escoles i universitats. I lo ben cert és que, vist lo vist, yo també em pregunte a hores d’ara, com fan els pancatalanistes: ¿Quina falta fea l’AVL? Per ad açò ya estaven l’Institut Iinteruniversitari de Filologia Valenciana (sic) i l’Institut d’Estudis Catalans, que venen a ser la mateixa cosa, si els hem de conéixer per les obres. Perque no està de més recordar una volta més, per a que sancne per totes les ferides dels qui han volgut que les coses siguen aixina i les dels qui les patirem, que l’objectiu primer de l’AVL era solucionar el conflicte llingüístic i reimpulsar l’us de la llengua.

Aplegats ací i al tall de l’obsessió de l’AVL per llevar-nos la terra baix dels peus, els contaré una anècdota que ve com fesol a la cullera i que tranquilisara prou a la parròquia: l’única subvenció pública que rep anualment L’Oronella —editora de «Lletraferit»— és la d’ajudes a la producció editorial. Són sifres públiques: en 2005 per a tots els nostres llibres presentats, rebérem un total de 1.848 euros. L’editorial Afers, per eixemple, rebé 2.828 euros per a un sol llibre, titulat per cert La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II. En 2004 un llibre de tant d’interés per als valencians com La repressió franquista a l’àmbit local. Manlleu (1939-1945) rebé 2.329 euros, 206 euros més que la subvenció total que rebé L’Oronella eix any.
Aixina les coses, estem cavilant si no farem una folga nipona: treballar una semana en agost, renunciar a la subvenció i no donar-li aixina al Director General del Llibre, Vicente Navarro de Luján —que se’n riu, no ho oblidem, de la música i de qui la toca— el gust de gestionar d’esta manera burlesca els imposts que paguem els valencians. Per a revistes culturals en valencià, que sapiam, no es donen subvencions. Un any sí se’n donaren, fa molt de temps, pero només dos revistes complíem els requisits i es veren obligats a pagar-nos una fortuna. Crec que per això decidiren retirar aquelles subvencions.

L’anècdota, en tot cas, no és fútil. Ve al pèl per a ajudar-nos a besllumenar que les perspectives d’us de la llengua en les publicacions periòdiques escrites en valencià, poden ser-ne tres, tenint en conte la part econòmica i empresarial, bàsica per a l’èxit de qualsevol producte editorial:1.- La perspectiva més interessant és publicar en català (està permés fer-ho, seguint la gramàtica de l’AVL) per a l’àmbit de tots els territoris de l’antiga corona d’Aragó que tenen com a pròpia una llengua distinta al castellà en els seues respectius estatuts d’autonomia —eixe circumloqui que farà passar a l’història a Joaquín Calomarde, el mateix recepcionari de la cèlebre frase “¡quin país, Calomarde!”—. En català i per a tots estos “països” es poden tindre subvencions i recolzaments de tots, inclosa l’AVLl, i es garantisa la presència en el conscienciat mercat de Catalunya… És el model triat per revistes com «Nat», «El Temps» o el propi suplement «Presència» de «El Punt».
2.- Tampoc està malament la perspectiva de deixar-se apadrinar per l’AVL, fer bandera del seu model llingüístic i tractar de rascar-li algun duret a la conselleria. Per a que esta perspectiva siga existosa és important donar-se aire. És ben sabut que qui pega primer, pega dos voltes.
3.- L’última perspectiva és fer viable una publicació mantinguda pels llectors, sense subvencions públiques, independent de grans grups de comunicació, feta en llengua valenciana i des de Valéncia.
És evident que l’opció empresarial triada estarà íntimament lligada al model de llengua de la publicació.
Crec que ha aplegat el moment de preguntar-nos per qué van desapareixent els llibres valencians (inclús els de Bromera o 3i4) de les nostres llibreries. Volem parlar d’una perspectiva sobre la llengua de Valéncia dels editors de llibres que nos podria donar llum per als temes que estem abordant. És com si l’indústria editorial catalana, que domina el 90% de la distribució de llibres en l’estat, haguera decidit fa anys que era ben rendible crear un submercat per als productes catalans en Valéncia. Eixe submercat sospite que no té massa futur. Si desapareix la llengua valenciana, ningú comprarà cap llibre ni vídeo ni disc ni en valencià, ni per supost tampoc en català. L’estratègia puix, si existix, es devora a si mateixa, té caducitat pròxima. L’homogeneïtat entenem que acabarà en la llengua, que està acabant ya, de fet.
Sense singularitat no existira ni AVLl ni editorials en valencià. ¿És important la singularitat o és millor llimar-la? Evidentment la singularitat que propon l’AVL nos pareix ridícula i nímia, no respecta ni un 5% de la singularitat llingüística dels valencians i és, al nostre entendre, una aposta claríssima per un procés de convergència entre el català i el valencià. Per a nosatres no té sentit una defensa tan tímida de lo valencià. Si eixa és l’aposta, la trobem tan insubstancial, tan mutilada que considerem que no mereix cap d’esforç. De fet és que pensem sincerament que no és més que una cortina de fum, un pas cap a la convergència llingüística. ¿Hi ha que apostar front ad açò per a accentuar divergència? Considerem que no. L’aposta que enteníem que l’AVLl hauria d’haver abordat —i no s’ha atrevit o no ha volgut— era fonamentalment acostar la llengua als parlants, invertint el procés de despersonalisació catalanocèntrica dels últims trenta anys, per a, des de l’identificació afectiva cap al valencià, iniciar el redreçament del seu us social. Esta aposta per la genuïna llengua valenciana no hauria significat la voladura controlada de cap pont en el riu Sénia. Durant segles català i valencià han convixcut com a llengües veïnes i mútuament inteligibles i des d’este punt de partida se podrien haver fet moltes coses, com se’n feren històricament. ¿Per qué açò ya no és suficient per a Catalunya? Ho ignorem. Pot ser les causes podrien trobar-se en l’ambició de crear un mercat editorial uniforme o, més enllà, una indústria cultural per a un mercat de dèu millons de persones, el doble quasi de l’actual. Llimar les diferències, com intuïm que està fent-se, a pur de separar afectivament als valencians i les valencianes de la seua llengua, cultura i identitat per a fer entrar per ahí la llengua, la cultura i l’identitat catalanes és obrir de bat a bat una porta perillosíssima per a on ya venia entrant des de fa segles l’Espanya més pancastellana. Sospitem que Catalunya ha decidit fa temps que es conforma en un tros de la tortada. Ho sospitem perque com a observadors de la nostra realitat identitària i cultural, nos planyem de comprovar una tendència a la baixa de la valencianitat front a la castellanitat/espanyolitat i la creació d’un clavill creixent per a la catalanitat. Tot açò, clar, a costa de la llengua valenciana, que és de lo que estem parlant. Identitat i llengua, en el nostre cas, són indefugibles. Per això em perdonaran esta incursió en el marc del conflicte identitari que ha convixcut en el llingüístic a lo llarc dels últims 30 anys i, en menor escala, dins dels núcleus valencianistes, durant els dos últims terços del segle XX.

La llengua valenciana i el seu us són els nostres desvels. La pèrdua de parlants, de competència, de calitat de la llengua el nostre crit desgarrat de valencians conscients. Creguem que valencià i català són dos llengües i l’immensa majoria dels acadèmics de l’AVLl creuen que n’és una, pero això no és massa important. Vostés saben com nosatres que una llengua no és més que un dialecte en eixèrcit. La pregunta, puix, al remat és: ¿volem tindre eixèrcit —lligga’s: identitat, consciència de poble, unitat nacional, lliteratura, vigor patriòtic, cultura autòctona, poder polític i econòmic, fortalea, proyecció de futur, un espai comunicatiu propi…—? Nosatres sí, pero no per a proclamar al valencià com a llengua —al nostre entendre ya el proclamen durant segles l’història i la voluntat del nostre poble—. Volem l’eixèrcit per a revifar l’us de la llengua, ans que el procés de minimisació no tinga marcha arrere.
Creguem que l’únic futur possible per al valencià és el de la valencianitat. I creem que no és tan important que en siguen dos o que en siga una. Lo important és si volem respectar les particularitat o eliminar-les. Jordi Colomina, que creu que n’és una, per eixemple, hauria acaramullat les nostres aspiracions si haguera conseguit convéncer als seus companyons dels seus criteris, perque pensem que valora, com nosatres, la pobrea cultural a que nos conduix esta depuració.
Trobem que molts pancatalanistes, i Fuster entre ells, decidiren que era impossible tindre eixèrcit i que l’única eixida no castellana que teníem, era ser catalans. Com han dit molts atres abans i com diran molts després, no volem canviar d’amo. Volem que els valencians sigam els amos. Per ad això treballem.

«Lletraferit» és una publicació real, que viu dels usuaris reals de la llengua, no és un bluf ultrasubvencionat ni un pamflet pagat per militància política. Podran vostés dir que és una publicació intolerable, pero, ¡nyas!, funciona. Molts valencians que no s’han engolit els models culturals i llingüístics imperants i ancorats en la dinàmica de la convergència despersonalisadora, s’han resistit a, com fa la majoria, refugiar-se en el castellà; han regirat i escodrinyat, nos han trobat a nosatres o a uns atres semblants i viuen la cultura i la valencianitat en la normalitat que nos permet el nihilisat hàbitat de la pàtria nostra. Eix és el pou en que veu «Lletraferit». Sabem que, de no existir, molts dels qui hui són militants d’aquell eixèrcit de que parlàvem, estarien en casa, inerts, omplint la sària del meninfotisme paralisant i espanyolisant. També sabem que, a mida que tenim més força, que el nostre model es fa sòlit i atractiu, la perspectiva d’us de la llengua que defenem cobra entitat. Una gran part del nostre mercat haguera aplaudit una solució consensuada i valenciana per al conflicte llingüístic. I s’han sentit, com nosatres, decebuts i inclús estafats. L’AVL havia generat unes espectatives que no ha complit, com ya hem explicat. Pero a més, els que se suponia que representaven dins de l’AVL la nostra sensibilitat llingüística nos han deixat òrfens de la nit al matí, primer votant a favor d’un dictamen unitariste; i fa poc aprovant una gramàtica poc digna per a la nostra llengua. Ells també han quedat òrfens, per pròpia tria, perque hui els acadèmics de l’AVLl que eren més pròxims a les nostres tesis, sense cap dubte ya no poden representar als nostres llectors. Pero no estan a soles en açò. Sospitem que són ben poquets els valencians que se senten representats pel conjunt dels acadèmics de l’AVL i per la pròpia institució.
Anem acabant. Volem agraïr a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a pesar de les nostres paraules, que nos haja convidat hui a expondre tot açò i, especialment a Artur Ahuir que, encara que tingam plantejaments distints, sempre té l’orella parada per a sentir-se les nostres marmolades.
També volem agraïr de tot cor públicament a Jordi Colomina la seua honestitat filològica que és ben d’agraïr en un temps com este en que tot està tan mediatisat pels interessos. A modo de conclusió pensem que l’AVLl ha segut una gran oportunitat perduda, la gran oportunitat perduda de fet, per a resoldre el conflicte i reviscolar l’us social de la llengua. L’AVLl ha segut especialment decepcionant per a nosatres perque creguérem en ella a l’extrem de difondre extensament les nostres esperances i les seues idees de pau llingüística, que pensàvem que eren sinceres. El conflicte seguirà estant ahí, desgraciadament. Nosatres no tenim massa intenció de mirar als costats ni, evidentment, d’anar contra ningú. Seguirem com fins ara, fent la nostra, aportant el nostre granet a que este poble siga una miqueta més cult, més lliure i més valencià. Gràcies.