La castanya torrada d’Aranda.
No fa massa vos contàvem en la revista Lletraferit el nostre temor per lo que podia resultar del Tirant d’Aranda. Nos consta que alguns dels llectors no entenien massa els nostres auguris i més pronte s’alegraven de que una obra fonamental de la lliteratura valenciana i universal fora duta al cine. Clar, entre els referents d’adaptacions n'hi ha de tots els colors, pero evidentment els optimistes podien quedar-ser en lo millor... Nosatres presumíem fracàs
i malauradament estes conjetures s’han confirmat.
En una sessió de prensa per tot lo alt en l’IVAM, este dijous 30 de març assistírem a la proyecció d’una película que ni el més gosat s’hauria atrevit a pronosticar. Els inicis del proyecte ya sabeu que devenen del somi de dos productors valencians, Juan Boluda i
Enrique Viciano, i no tornarem a insistir en cóm en la web oficial del film, fins fa uns mesos, per a
res s’endivinava presència valenciana. Si de fet adés se podia triar la llengua de la web en castellà, anglés o català/valencià (junt a les 4 barres), després de l’atac de banyes del Govern valencià en enterar-se que l’estrena mundial tindria lloc en Barcelona, a més de castellà i anglés, ara apareixia l’opcio de valencià ilustrat en una Senyera. Pero la llengua continuava sent la mateixa... un engendre que ni era valencià, ni català, ni tot lo contrari. Després de que l’administració valenciana passara absolutament del proyecte, a dos mesos de l’estrena i segons se diu, podrien haver posat uns nou millons d’euros simplement per a que l’estrena tinguera lloc en el Cap i Casal.
Si la nostra Generalitat s’haguera implicat de veres (i no només nominalment), s’hauria rodat, com a mínim part del film, en els estudis públics valencians de la Ciutat de la Llum que per ad això estan, en l’elenc hi hauria presència d’actors o actrius valencians, com ya ha denunciat el colectiu valencià d’actors, la versió valenciana l’haurien fet valencians i no actors catalans en determinades indicacions…
Sense rubor, Aranda dia en la roda de prensa que el seu guió estava basat en la traducció castellana de Valladolid de 1511 i sobre ésta Albert Hauf havia fet una adaptació al valencià intentant respectar l’esperit del valencià migeval. El rodage acabà sent internacional i per això es rodà en anglés i el doblage al supost valencià és horrible: és entenible i desijable l’us de determinades formes o paraules migevals, pero valencianes, encara que en desús des de fa segles, pero l’adaptació adolix dels tics de sempre ¿Qué pinta en el segle XV la preposició amb? La conjugació verbal se fa a la valenciana, pero en les formes verbals predominen les arcaiques quan hi ha coincidència en el català modern (veure o tenir); en
cas contrari s’opta directamet per la forma normativa catalana front a la viva valenciana (veniu per vingau o digueu per digau). En els cas dels pronoms magestàtics passa lo
mateix: sempre és “us” en conte de “vos”. Sent horrible la llengua, vos assegurem que
no és lo pijor de la película.
Si parlem exclusivament de cine, la cinta és un atobó en una factura pèssima que recorda
a les telemovies més que a una gran producció internacional que és com s’està venent i és com havia d’haver segut en un presupost per dalt dels 14 millons d’euros. Llevat d’Ingrid Rubio i Leonor Watling els atres estan molt llunt de lo cabia esperar. Possiblement l’elecció dels actors no haja segut la millor, pero de totes formes la direcció actoral lluïx per la seua absència. Els actors principals, Esther Nubiola com a Carmesina i Caspar Zafer com a Tirant, resulten frets, pobres per a la riquea en que Martorell dotà als personages. No conseguixen lo fonamental en el cine, açò és, el mecanisme d’identificació que ‘solda’ el cul i l’esperit de l’espectador a lo que està veent, una sort de contracte de credibilitat absolutament inexistent en este cas.
En quant a l’ambientació és molt pobra i en ocasions malintencionada (¿a qué venen les quatre barres entre l’host de Tirant?). Un episodi tan ric com el sege de Constantinoble queda reduit a mínimes batalletes en uns llejos relentisats i esguitons de sanc per a tractar d’amagar la torpea de la posada en escena. Si haguera segut una producció valenciana, com ara vol vendre el Consell, es podia haver contat en els milers de valencians que participen en les diverses festes de moros i cristians, pero en conte d’açò quedat reduit a un centenar d’extres per als dos bandos, això sí, ben abilllats —el treball d’Yvonne Blake és dels pocs que se’n podrien salvar—. Les escenes d’amor, tan importants en l’original, és de lo pijoret, sense senbilitat ni credibilitat i a soles conseguixen moure a l’espectador cap a l’hilaritat atònita.
En fi, una castanya torrada, amanida en l’edició d’un ‘llibre’ que se’ns repartia a la prensa, encapçalat per unes paraules del President Camps que demostren que no ha vist la película o que no té ni idea de cine. La seua introducció evidencia que a la Generalitat Valenciana a soles li interessa la foto efímera de l’estrena del Tirant en el Palau, en un acte retransmés en directe per Canal 9 i Punt 2. Patètic.
Convençuts de que les grans obres lliteràries estan expostes a les adaptacions que qualsevol vullga fer, si el Hamlet de Shakespeare té un fum d’adaptacions, esperem que ben pronte un atre realisador en més esme nos faça oblidar esta pataca que és el Tirant d’Aranda.
Quelo Romero
