L’ideòlec Riquelme.
Nos conta l’austríac Peter Handke en la seua novela La por del porter al penalt (Wim Wenders la traslladà al cine) l’història de un meta al qui li anava a quedar marcada la seua vida futura pel pànic davant de la pena màxima. Pot ser que Juan Román Riquelme ne vixca la seua marcat pel gol que errà dimarts passat davant de Lehmann. No obstant, m’incline a pensar que no serà aixina, que a l’argentí no li tremolaran les cames per a seguir marcant penals com ha fet fins a hui. A pesar i tot de la trascendència de lo de l’atre dia.
El fútbol no para de créixer com a galàxia paralela a la vida en la terra, tan farcida d’amargors i buits. El Vilarreal CF acaba de estampar-li un bell capítul a la seua història i Riquelme ha segut el seu artífex més determinant.
En les prèvies del partit vaig sentir o llegir en algun lloc que l’Arsenal no s’enfrontava a un club de fútbol, sino a tot un poble. Més allá d’açò, i encara que sone a tòpic, els onze groguets sentiren en el bascoll l’alé de molts valencians, dels que amen el fútbol en qualsevol latitut i, sense dubte, de tots els idealistes del planeta, encara que els importe un pimentó torrat el deport del baló. Perque el Vilarreal CF és sobretot una idea i Juan Roman el seu ideòlec.
Este 25 d’Abril era el previ al de 2007, tercer centenari de la Batalla de Almansa (1707) i de les seues nefastes conseqüències per a la nació valenciana, en procés de descomposició des de la victòria del borbó d’infausta memòria. I a pesar d’açò, este 25 d’Abril, perdent i tot, el Vilarreal CF tancava una gesta històrica. Encara que Riquelme avisara ans del match de que ningú se’n recorda dels que cauen en semifinals, crec que ho feu només per a esperonar als seus. Perque lo ben cert és que la llegenda del Vilarreal CF no ha fet més que escomençar. Una llegenda apassionant de la qual el dimarts es pegà la passa més ferma. N’hi hagué unes atres abans: el primer ascens i el segon, el passó al Barça en el Camp Nou, la classificació per a Champions (davant del Llevant UD, ai!), pero també el descens o la semifinal de la Uefa perduda davant del Valéncia CF. El Vilarreal CF s’ha fet gran, immens, en els èxits pero també en els revesos. I de tot, res l’ha fet tan gran com açò d’ara.
Encara que comencen a aparéixer els agorers i els ceniços per doquier, este moment dolç que es viu en La Plana no és flor d’un dia, com passà anys arrere en l’Alavés, en el Rayo Vallecano, en les lligues de l’Athlètic, la Real i el Dépor, com passarà segurament en el Getafe. I açò per tres raons poderoses.
La primera és que els gestors del Vilarreal són insòlits en el món del fútbol: són sensats, senzills, tenen coneiximent, trellat, capacitat d’ilusió, invertixen en la pedrera, pensen a llargues… i a més tenen diners, que generalment és lo únic que tenen els atres presidents.
La segona està relacionada en la naturalea de la seua afició. La temporada passada, en el m. 88 Senna marcava el 2-4 en el camp del Llevant UD. L’afició desplaçada en massa des de Vilarreal CF celebrà el gol i en acabant mamprengué a corejar “Llevant, Llevant…” durant cino minuts i de forma unànim. No crec que hi haja una atra afició en el món tan generosa i madura. Quan Guti els digué paletos estava destapant-se com un analfabet funcional. I l’afició del Llevant UD li ho feu saber (de forma també coral, “paleto, paleto…”) quan el madridiste botà al Nou Estadi unes jornades després. La del Vilarreal CF és una afició també insòlita, el major actiu del club, sense dubte.
La raó que en fa tres és el compromís personal de Riquelme en el proyecte, en l’idea. L’home del somriure esquiu, encapçalant a tot el grup —yo crec que al sabi Pellegrini i tot—, és el gran culpable en el seu fútbol de taula de billar i la seua templança sobre el círcul central. Conecta en l’afició perque encarna els seus valors: discret, senzill i senyor. És silenciós com els hòmens inteligents i per supost u dels millors futbolistes del globo, un autèntic cartógraf de l’àrea. El dia del patró Sant Pasqual, Riquelme i els seus amics no estaran en París, encara que ho han tocat en la punta dels dits. Paradoxes de la vida: qui més fe tenia en conseguir-ho, fon el qui errà la gran ocasió de conseguir-ho. I no obstant, viu. Com si Juan Román, en encaramallar-se al baló per a proyectar la passada de 40 metros (com diu Enric González que fea Ezio Vendrame), aguaitara més enllà de les ralles de calç i entenguera que la glòria certa està molt més allà dels anals de l’història.
05-06-06
Publicat en Llevante-EMV el dilluns 1/5/2006
© Felip Bens / www.oronella.com
