Yo també me'n recorde ( 25 d'abril de 1707)

L'història conta que el 25 d'abril de 1707 uns 15.000 partidaris de l'Archiduc Carles i uns 25.000 de Felip d'Anjou s'enfrontaren en els camps d'Almansa, en la batalla decisiva per al desenllaç de la Guerra de Successió. La victòria botifler obrí les portes del Regne de Valéncia a la devastació; el 7 de maig se rendí el Cap i Casal, el 19 de juny era arrassada Xàtiva; després caigueren Dénia i Alcoy i en decembre de 1708 finalment se rendí Alacant.   El 29 de juny de 1707 Felip V --el IV per als valencians-- abolí els furs, privilegis, pràctiques i costums del Regne pel «justo derecho de la conquista».

Tots estiguérem allí. L'importància que tingueren la batalla i especialment els fets que la seguiren en la vida quotidiana del poble valencià -i en la vida del Regne de Valéncia com a realitat política- mereix el relleu que li correspon en la nostra història. El fil de la nostra pertinença sentida ad esta colectivitat és lo que nos lliga al passat i en el relat d'eixa història que assumim com és -en les seues grandees i els seus fracassos-, la batalla d'Almansa senyala la fi de les nostres institucions pròpies, del nostre dret i les nostres costums. Se deixava orfe d'una realitat tangible, d'unes estructures visibles, al sentiment de ser partíceps d'una societat colectiva que era la pròpia per a tots els valencians.

No deixem d'enrecordar-nos puix d'esta data com a orige de moltes penúries per als valencians com a nacionalitat, pero conscients de que possiblement fon només l'excusa d'unes conseqüències previsibles; estàvem en mitat del joc i dels interessos de les poderoses dinasties europees i dels grans imperis universals; un joc fòra de mides en el qual només podíem patir-ne les conseqüències. Si en el Segle d'Or valencià havíem alcançat un pes important en la societat europea, segurament en el món d'Almansa ya no teníem lloc.
L'abolició dels Furs tancà la nostra época d'influir i decidir i fon el pretext per a negar-nos la potestat de triar per nosatres mateixos, privant-nos d'allò que nos definia com a una societat individualisada i present en el món en nom propi.

En contra de totes les conjuntures adverses, els valencians hem conseguit portar fins ací lo bo o lo roïn que hem segut i som. Sense oblidar el passat i mirant al futur haurem de qüestionar-nos qué volem de nosatres mateixos i si no continuem a la sòrt d'unes atres voluntats que a sovint no són les nostres.
Haurem de ser plenament conscients de que només nosatres podem velar pels nostres interessos, convençuts de que uns atres no nos faran la faena de fer-nos ser lo que vullgam ser,
i que no conseguirem res d'açò mentres deixem els nostres anhels en mans del quefer d'uns atres.

En un món cada vegada més globalisat com l'actual parlar en estos térmens podria paréixer contracorrent, pero reivindicar-nos com a valencians és, al contrari, afirmar la nostra forma d'estar en el món en nom propi. En perguérem molt després d'aquella batalla pero nos queden moltes coses per guanyar. Gogem afirmant-nos. Per això, per tot, de 1707 yo també me'n recorde.

© Rafa Pastor.* / www.oronella.com

* Club Lletra. Signen també: Gesmil Ferrandis, Miquel Àngel Gascón, Juli A. Àrias, Josep V. Miralles, Andreu Tintorer, Fran Tarazona, Humbert Company, Joan Simarro, Lluís Castellà i Felip Bens.

Publicat en Levante-EMV el 25-04-2006