¿Per qué València i no Valéncia?

Sense voler entrar en polèmiques estèrils al voltant del paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i declarant-me gens apassionat per la Filologia, al contrari que molts dels meus conciutadans, m’agradaria raonar d’un apartat de la Normativa Ortogràfica del Valencià que recentment han penjat en la seua pàgina web, en concret la qüestió relativa a l’accent del nom de la nostra terra.

Segons esta normativa, en el seu apartat 5.1.1. de regles d’accentuació, “l’accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal, siga majúscula o minúscula, amb què s’indica la síl.laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d’accent gràfic: l’agut o tancat, que es col.loca sobre les vocals tancades (…) i el greu o obert, que es posa sobre les vocals obertes”.
Per tant, com pareix llògic, este accent gràfic respon a la natural pronunciació de les paraules, puix que no deixa de ser una transcripció escrita de la parla que usem quotidianament. Pero com tota regla té la seua excepció, l’AVL no anava a quedar-se arrere, i dedica tot un apartat a aclarir que “A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià— dos paraules gramaticals d’ús freqüent (què i perquè), alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans acabats en consonant (…) i el topònim València”. I en tan científica explicació i fidelitat a la fonètica i pronunciació valencianes nos canvien el nom de la pàtria com si açò no tinguera la més mínima importància.

Resulta com a poc curiós que un habitant d’un dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó que reconeixen com a pròpia dins dels seus Estatuts d’Autonomia una llengua que no es diu valencià pero que forma part del mateix sistema llingüístic que este (segons el circumloqui amprat per l’Acadèmia) puga dir als seus comilitons que en el seu viage a “Dènia” ha tastat la “sèpia” acompanyada de “pèsols” mentres una “sènia” anava traguent l’aigua d’una “sèquia”, quan realment, segons l’AVL, ha estat en Dénia menjant sépia en pésols al temps que una sénia menejava l’aigua de la séquia. Pero, això sí, açò ha passat durant les seues vacacions en València, que ací tots diguem Valéncia pero que estranyament hem d’escriure obligatòriament València per deferència als parlants d’unes atres terres.

En definitiva, que segons determina l’AVL puc escriure normativament en valencià totes les paraules atenent a la meua pronunciació particularista valenciana, si exceptuem precisament el nom de la nostra terra. I això, sincerament, no és compresible, ni ajustat a raó sino que em pareix un síntoma més de l’esquizofrènia en la que nos volen fer viure als valencians, que, per eixemple, en la nostra pròpia llengua no podem escriure el nom de la nostra pàtria com el vivim, el sentim, el patim, el volem i per tant, el pronunciem, Valéncia.

La normativa hauria de servir per a fer reviscolar i conservar com cal, eixa herència generacional que és el valencià, i no convertir-se en una gàbia que l’acabe per ofegar, i més en este cas en el que parlem de la nostra pròpia toponímia que també és herència de la nostra història. En acabant nos tirem les mans al cap sense voler buscar totes les raons que fan que l’us del valencià siga cada volta més reduït i fem llibres blancs donant visions biaixades de la realitat quan moltes voltes bona part de la solució estaria en fer una normativa més normal.

Publicat en Levante-El Mercantil Valenciano el 19-04-2006
www.levanteemv.com

© Miquel Àngel Gascón. Club Lletra/www.oronella.com