Sr. President de la Diputació de Valéncia,
Sr President de Lo Rat Penat i Diputat Provincial
Sr. Decà de la RACV
Srs President i Secretari de l’AELLVA i companyons lletraferits
Representants d’entitats i partis valencianistes:
Sr Felip Bens, gerent de l’editorial l’Oronella i coautor dell libre,
Companyons dels mijos de comunicació,
colaboradors, amics, i ciutadans valencians.
És un plaer i un privilegi contar en la vostra companyia per a celebrar l’aparició d’un llibre que és ell mateix una celebració. Per tant, en nom meu i del sr. Bens vullc donar-los a tots les gràcies per sumar-vos a l’àgap.

He dit que este llibre és un motiu d’alegria i de celebració, tant per l’assunt que tracta, com pels propòsits que l’impulsen. És la primera volta, en més de vint anys d’autonomia, que una institució del govern valencià, impulsa, de manera decidida i desacomplexada, una iniciativa d’estes caracterísitiques: un llibre i una exposició en un catàlec de tirada masiva. Tot referit a un dels nostres símbols més representatius venerats i antics: la Senyera Valenciana. És evident que a la celebració s’unix l’afany divulgatiu, l’afany de buscar i compartir coneiximents que fonamenten el nostre orgull colectiu i l’oficialitat de la Senyera, reconeguda definitivament en l’Estatut d’Autonomia. Est és un mèrit que no se li podrà negar a la diputació. I que cal agraïr als responsable: aI president F.Giner i també al diputat Enric Esteve, qui va impulsar des del principi este proyecte. Del qual ahí queda la trascendència: s’ha donat un important primer pas per a acabar en la paradòxica situació en que és trobava la Senyera: reconeiximent, pero silenci oficial. Una indeterminació oficial, quan no desinterés que és fa extensiva ad atres senyes d’identitat o manifestacions culturals del nostre poble i que, en part, són motiu de molt del desconeiximent i les confussion que pesen sobre elles.

1596 Senyera Valenciana
Archiu Municipal de Valéncia Ciutat
© Archiu d'Enric Pallàs

Encara que a tots nos pareixia oportú i necessari, un llibre sobre la Senyera Valenciana és una iniciativa que no pot esquivar preguntes inevitables. Nosatres mateixes nos les formulem alguna volta. Per eixemple: ¿són importants les banderes en plena era tecnològica? o ¿no està clar que la Senyera és la bandera oficial dels valencians? Les banderes són importants perque entorn al concepte de nacionalitat continuen articulant-se els entramats polítics que rigen els pobles del món. El sentiment de pertinença al poble valencià és una manera d’eixamplar els estrets llímits temporals de la pròpia vida, sentir-se part d’una continuïtat basada sobre tot en la llengua, la cultura i el territori. Este sentiment de pertinença, racionalisat, dota de sentit i profunditat a l’espai que nos envolta i és la nostra contribució a preservar la pluralitat cultural del planeta. Pot constituir, a més, una excelent potència correctora dels excessos despersonalisadors i destructors del patrimoni històric i ambiental en que incorre l’economia mundialisada, aixina com de l’individualisme insolidari al que pot abocar-nos la tecnologia. De fet, és evident com els actants de la globalisació econòmica intenten minimisar el concepte de sobirania nacional i si nos referim a nacions sens estat no cal ni parlar. Sí, els pobles
i les nacions continuen important i convenint. En el cas de Valéncia, el símbol d’este cúmul d’idees i sentiments, de la pervivència i l’unitat del poble valencià, de les seues aspiracions colectives a través de l’història és, des del segle XIV, la Senyera Valenciana.

1410 Portolà anònim
Biblioteca Nacional de França, París
© Bibliotèque nationale de France

La segona pregunta és senzilla perque apela a l’oficialitat. En efecte, està claríssim que la Senyera és la bandera oficial dels valencians. No obstant, també és innegable que en les últimes dècades hem tingut prou brega entre nosatres a propòsit d’esta bandera . Esta és una de les grans paradoxes. A la vista del recorregut gràfic que planteja este llibre es pot afirmar en rotunditat que la Senyera Valenciana és una de les banderes més antigues i millor documentades d’Europa. I de les úniques que continuen invariables i vigents en el seu propi territori. No és, per tant, el propòsit d’este llibre revifar una controvèrsia cada dia més obsoleta. Al contrari, lo que pretenem és compartir en una gran majoria de valencians este llegítim orgull colectiu. A pesar de tot açò, la Senyera és qüestionada a sovint per certes minories en poder mediàtic. Com es pot comprovar estes teories no tenen fonament històric: a partir del privilegi de Pere II, les barres en Valéncia només han representat al rei i, en el segle XX als proyectes pancatalanistes. Aixina ho testimonien les imàgens i els documents escrits, les notícies i els poemes. Des de que la Senyera fon concedida al Regne de Valéncia per Pere II, cap atra bandera ha representat al poble valencià com a entitat substantiva. Per tot açò estranyen les actituts encara reticents cap a la Senyera Valenciana de veus que es reclamen d’obediència valenciana. Pero ya ho hem dit, este llibre no està concebut per a sumar-se a una controvèrsia que ya ha durat massa. Per això en la portada
du una bandera blanca: es referix a l’obvietat, al pleonasme que supon preguntar-se quina és la bandera del poble valencià; i també a la concòrdia
que necessitem, a la fi dels qüestionaments dels nostres punts de partida.
1934. 29 de juliol Acte de clausura de la III Semana Cultural Valenciana
Ateneu d'Alacant
© "El Camí" nº 125. Biblioteca Valenciana, Valéncia

Per la seua banda, el text de «Senyera Valenciana: La Bandera de Tots» no conté afirmacions taxatives ni noves hipòtesis. És un llibre gràfic, no un ensaig. Els texts són el fruit d’un gimnàstic esforç de síntesis i es llimiten a explicar les ilustracions en el seu context. Al final, lo que nos ha creixcut en les mans és l’àlbum de la Senyera Valenciana, des de les primeres fotos, molt abans de l’invenció de la fotografia, fins a l’any 1974. Gogeu i vejau, tranquilament i en alegria. Que està fet en l’humil propòsit de “que la nació d’on som naturals se’n puga alegrar i molt ajudar”, com escrigué Martorell en el «Tirant lo Blanch». Ni més ni menys.

Per tot açò, no és difícil imaginar en quanta satisfacció vàrem rebre en l’editorial L’Oronella l’encàrrec de confeccionar este llibre. Un proyecte marcat per certa premura –el 9 d’Octubre pareix que obliga a gestes i triumfs per emulació a les de Jaume I -
i per la vastedat del tema –set segles de Senyera en donen per a molt-. Aixina han calgut moltes mans per a que cristalisara en tota la seua ambició.
En els orígens del treball, cal agraïr als cronistes i historiadors valencians de totes les èpoques haver segut testimoni escrit de les nostres tribulacions com a poble i haver-nos llegat un passat documentat i recuperable. I en el mateix apartat, cal dir que el nostre treball haguera segut impossible sense els treballs anteriors sobre la Senyera
i, especialment, el d’Antoni Atienza, a qui vullc agrair explícitament el seu esforç
i sabiea abocats en l’excelent llibre La Real Senyera, bandera nacional dels valencians. Este llibre ha segut la guia, la matriu generadora del nostre.
A partir d’ahí, un dels objectius del llibre era reunir reproduccions de bona qualitat de testimonis gràfics de la senyera. En llibres anteriors, bàsicament per les llimitacions tecnològiques moltes imàgens presentaven una baixa qualitat i, d’atres, teníem referències escrites pero no visuals. Hi ha unes atres que eren desconegudes i que en este llibre apareixen per primera volta. Açò és el fruit d’una llabor sistemàtica d’investigació i, també de gestió. I ací, hem contat en el concurs generós de moltes persones que nos han facilitat la comunicació en archius, museus, biblioteques i universitats de tot el món. Anna Fornes, Benjamí Martínez, Ernesto Rubio… Lorena Fuster, Severí Vila, Xavier Pantoja. Igualment cal agraïr a persones repartides per tot el territori valencià la seua colaboració: des de Rosa Fina Ibor de Benifayó fins a Magda Huesca i Virtudes Navarro de Capdet, passant per Domingo Gimeno de Castelló, Mª Dolors Miralles i Norberto Mesado de Borriana, Pasqual Lluís de Vila Real o Juan Carlos Vizcaíno d’Alacant. Per una atra banda és també ressenyanble l’amabilitat i les facilitats extraprofessionals que nos han prodigat el personal de la Biblioteca Valenciana i de l’Hemeroteca Municipal. I finalment, la generositat patrícia i entusiasta de Josep Huguet qui lliteralment va obrir de bat a bat i va posar a la nostra disposició el seu archiu, una de les coleccions gràfiques més importants de Valéncia. Estes són a soles algunes de les colaboracions que hem necessitat i trobat en la fasse d’investigació i busca d’imàgens i les consigne ací, a més de per fer explícit el nostre agraïment, per a fer-vos partíceps de cóm ha anat la faena.
Un treball aixina, evidentment, dona lloc a moltes anècdotes. Queda en la nostra memòria Laura Miani, de la biblioteca de Bolonya, radiant-nos per correu electrònic la persecució del fotògraf de Mòdena, Gianni Roncaglia, qui no s’acabava de llevar de damunt la galvana estival i estava a punt de fer-nos botar per l’aire tots els terminis en l’evident perill per al fràgil equilibri cardiovascular de molts dels qui treballem en açò de les publicacions. O Piero Falchetta, bibliotecari de Venècia, fent de dibuixant i enviant-no esboços de les banderes que apareixien sobre val,encia en els portolans de que disponia. O John O’ Neill, de la HSNY, qui per a agilisar els tràmits nos va enviar les diapositives abans de saber com efectuaríem el pagament. ¿Cal que diga que ya han cobrat en la HS?

1974 Jaume I. Fundador de Vilarreal
Llorens Poy Vilarreal
© Mònica Aroca

Este treball ha fructificat en una série de troballes importants, de novetats que arreplega este llibre: Documents del segle XX que no havien segut editats o reeditats o que eren desconeguts com a testimoni gràfic de la Senyera:1. Postal de milicians republicans en Màlaga en la Senyera, com a mostra de qualitat de molts atres documents semblants existents.
2. «Floreal», de l’insigne artiste alacantí Gaston Castelló, quadro inclòs en la foguera del Mercat d’Alacant de 1946, simbolisant l’unitat de les terres valencianes simbolisada per una Senyera.
3. Seguiment en la prensa de les celebracions de la victòria de Franco, aclarint el tractament que rebé la Senyera en eixe moment.
4. Bolletí de l’Ateneu popular de 1938. Els valencianistes celebraren fent us de la Senyera, en plena Guerra, el VII Centenari de la conquista de Valéncia.
5. El disseny d’una falla antifascista, fet per Gori Muñoz i editat per l’Aliança d’Intelectuals Antifascistes per la Defensa de la Cultura en la presència de la Senyera en els balcons colindants.
6. Diverses fotografies com la claussura de la III Semana Cultural Valenciana en Alacant; l’Inauguració del monument al Premi Nobel de Lliteratura, l’occità Federic Mistral; el Sopar d’El Camí de 1933; la visita d'autoritats aragoneses en 1933; els Jocs Florals de Polinyà en 1930; el 9 d’Octubre de 1930 0 1932; la portada de «La Semana Gràfica» de 1927; o una curiosa postal de 1904.
7. Dos cartells de la República que no es coneixíem: un d’abast estatal sobre els punts de Negrín, editat per l’Eixèrcit d’Extremadura; i un atre, «Hagamos Valencia inexpugnable», a on la Senyera flameja dalt del Micalet i la republicana sobre Santa Caterina. S’aporten també reproduccions de bona qualitat de cartells que s’havien publicat en baixa qualitat.
8. Històrica Senyera d’Acció Nacionalista Valenciana, de 1932, que demostra l’antiguetat de l’estrela que els valencianistes colocaven sobre la franja blava.
9. Recuperació de l’antic escut del Llevant FC, fundat en 1909, com el més antic d’entre els clubs que incorporen la Senyera valenciana en el seu escut.Uns atres documents:
10. La reproducció, per primera volta complet i a color, del retaule ceràmic del Santurari de Santa Maria d’Agres, en El Comtat, Alacant.
11. La reproducció a color, per primera volta, de la bandera de Capdet, eixemplar de 1880, encara que l’orige de l’ensenya és molt més antic, com a demostració de l’existència de la Senyera com a bandera local de moltes viles del Regne de Valéncia.
12. Reproducció per primera volta del document de la donació, per privilegi de Pere II, de la corona i el blau a la vila de Burriana en 1348, com a autèntic precedent de la Senyera de tots els valencians. Reproducció també de la bandera burrianenca més antiga que es coneix.
13. Reproducció per primera volta del document en que, en 1377, el Consell de Valéncia dona notícia de la donació, per privilegi de Pere II, de la corona a la Ciutat i Regne de Valéncia, entre 1365 i 1377.Publicació per primera volta en Valéncia de nous portolans en Senyera:
14. Pere Rossell, 1466. Universitat de Minnesota.
15. Albino de Canepa, 1489. Universitat de Minnesota.
16. Benet Penadés, 1556. Museu d’Astronomia de l’Universitat de Bolonya.
17. Diego Homen, 1561. Museu Naval de Madrit. Aparició d’una Senyera a franges tricolors sobre Dénia, en representació del regne de Valéncia.
18. Angelí Dulcert, 1339. París. Mapa més antic que existix en la Senyera de Jaume I (de dos barres roges sobre fondo groc) sobre Valéncia, 36 anys més antic que el dels germans Cresques, de 1375.19. Publicació per primera volta en calitat del portolans en Senyera de l’Hispanic Society de Nova York (4); del Museu Marítim de Barcelona (2); i de la Biblioteca Nacional de París, els dos més antics, de 1410 i 1413.
En 1410 apareix la Senyera Valenciana en un portolà anònim: és l’image més antiga que es conserva de la Senyera. A partir d’ací, la profusió de portolans que documenten el nou símbol demostra l’importància que en tota Europa tingué el Regne de Valéncia durant els segles XIV, XV i XVI i els seus ports més importants: Dénia, Alacant, Valéncia.Una volta localisat el material gràfic va caldre seleccionar-lo, ordenar-lo aixina com explicar-lo i donar-li coherència a través dels texts, alhora que és fea lo mateix de cara a l’exposició. En este punt de la llabor cal destacar l’aportació de Josep Puchades. Des del principi havia segut la correja de transmissió, el vehícul de la confiança entre els investigadors i l’institució. Pero en este punt de la faena, l’implicació i la capacitat que ha demostrat han segut crucials per a, entre tots, trobar el to i l’equilibri adequats entre passió, rigor i brevetat. Més d’una paraula justa, més d’una solució a un contorsionisme sintàctic provocat se li deuen a Josep Puchades. A banda de com he dit, el clima de confiança, respecte i bona comunicació en la diputació de valencia que, considere que ha segut possible en bona part gràcies ad ell i, sense el qual hauria segut tot prou diferent. Moltes gràcies per tot.
En l’últim punt, referent als acabats, vullc agraïr també el bon ofici desinteressat de Mónica Aroca, responsable de moltes de les fotografies, i de Sergi Bens, responsable del tractament digital de totes les imàgens.
Al remat, el resultat de tot, ya el coneixen: exposició, llibre i catàlec. Un catàlec, per cert, que contribuirà poderosament a la difussió de tot este proyecte i es deu entre d’atres coses a que Josep Asensi de Dival, també ha considerat convenient furtar-li hores a la son, a l’oci, a la família i als amics, per a que estiguera a punt i a hora. Conste el nostra agraïment i el de les corantamil persones que s’enduran a casa el catàlec de l’exposició. A més de les troballes documentals, este llibre considere que aporta claretat en alguns punts tradicionalment i popularment foscs de l’història de la Senyera. Alimentant estes confussions concorren factors emocionals, confussions històriques, manipulacions interessades i desinformació. Anem a vore alguns i a fer, de pas un recorregut, per l’història que conta el llibre, que és la del Regne de Valéncia, de la mà de la Senyera.:
El primer: Jaume I i la Senyera, la confussió fundacional :
Com que són els dos icons més poderosos del nostre imaginari històric, el poble valencià ha tendit a pensar-los i representar-los junts, a reunir-los. Éncara que lícit, és un anacronisme evident. I que, una volta detectat, ha fet dubtar a més de dos sobre la veracitat de la nostra Senyera.
Anem a vore, Jaume I fundà una entitat política, jurídica i econòmica independent: un Regne de Valéncia vinculat dinàsticament a la Corona d’Aragó i articulat entorn al Cap i Casal. L’expressió de la seua autonomia es trobava en els Furs de Valéncia, les Corts Valencianes i la moneda pròpia. Pero no contava encara en una simbologia pròpia. Fins a 1377, l’heràldica valenciana, com en la majoria de regnes, serà la mateixa que la del Rei: escut de cairó (rombo) o bandera en en un número variable (majoritàriament dos) de pals rojos sobre camp groc. Fon Pere II el Cerimoniós qui, en 1348, premià la fidelitat de Burriana durant el conflicte de l’Unió en el privilegi del blau i la corona, per a eixemple i esmena de les atres ciutats que s’havien rebelat. Entre 1365 i 1377, obsequiarà igualment a la Ciutat de Valéncia per la fidelitat demostrada durant l’intent d’invasió castellana a mans de Pere el Cruel. I per extensió a tot el Regne, una entitat indisoluble del Cap i Casal fins a la Batalla d’Almansa. La Senyera Valenciana reunirà puix, tres elements que la fan singular: les barres de la casa real d’Aragó, la corona que significa la sobirania d’un Regne i el color blau, que és el que els antics reis d’Aragó gastaven en les seues banderes de victòria. Junt a la Senyera naixen també el Centenar de la Ploma i el protocol que honra a la Senyera Valenciana.
(est és el segon dubte)A partir d’eixe moment, com hem vist, una cosa seran les banderes del Rei i una atra la bandera de la ciutat i regne de Valéncia. Pero a ningú ha d’estranyar la presència de les banderes del rei en un regne de la seua corona, més encara quan, fins a l’oficialisació de l’actual, esta també va ser bandera de l’imperi espanyol. Açò escampa molts dubtes: explica la presència d’algunes banderes quatribarrades en els frescs del palau de les corts o l’aparició del penó que seria una bandera real i, molt improvablement de Jaume I. No cal dir, que estes banderes han segut reproduides fins a la sacietat en cartells de congressos, llibres ecadèmics d’història i de llengua.
El privilegi de Pere III, també nos ensenya que escut coronat i Senyera són el mateix concepte en diferent format. Açò demostra com d’estesa estava la nostra heràldica nacional per tot el regne. Moltes voltes de jovenet, m’he estranyat davant del que yo em pensava que era l’escut del Cap i Casal trobant-lo en els llocs més insospitats de Valéncia: començant per Oliva i, com hem vist en el llibre, passant pel Fadrí de Castelló o el castell de Santa Bàrbara en Alacant. Els escuts com es fan en pedra duren més que les banderes i per açò és més fàcil trobar-ne d’antics. Pero cal saber que un escut barrat i coronat és equivalent a una Senyera valenciana, símbol d’unitat i sobirania repartit per totes les nostres comarques. Que la concessió de l’heràldica privativa que feu Pere II fon extensiva a tot el Regne es pot constatar per l’ingent presència d’escuts del Regne —actualment reduït a la Ciutat de Valéncia— en espais emblemàtics, monuments històrics i representacions artístiques des de Vinaròs a Oriola. En raó D’Asfeld, el general encarregat de la repressió del Regne vençut de Valéncia per Felip V de Borbó, l’incendiari de Xàtiva i d’atres ciutats, va ordenar que es picaren les corones d’estos escuts, com encara podem comprovar en alguns dels nostres monuments. Aixina a la violència física i a la repressió cultural i política, es va sumar la violència simbòlica. És en esta època quan comencen a introduir-se tendències de les que paradoxalment ha participat en entusiasme el pancatalanisme: apareix el terme geogràfic Païs –ya que l’unic Regne era Espanya a la manera de Castella i comencen a disociar-se els conceptes de Ciutat i Regne i es creen penons de caràcter municipal. La Senyera en este periodo fon tancada en un arcó en tres claus.
Aixina i tot, el llegat heràldic del periodo foral conservava el suficient vigor com per a mostrar signes de pervivència i dona lloc a anècdotes significatives: per al V Centenari de la Conquista, en 1738 i, segurament, per pressions eclesiàstiques, la Senyera tornà a eixir, escoltada per una recreació puntual del Centenar de la Ploma. L’entusiasme popular fon tal, que les autoritats, espantades, la tancaren.

Des de 1738 fins a la mitat del XIX la Senyera no recuperarà el seu protagonisme com a bandera valenciana, a pesar de l’esporàdica reaparició en 1808, per a encapçalar la rebelió popular contra l’invasió napoleònica. El centralisme l’intentà tornar a guardar en el caixó de les andròmines anacròniques. Serà l’historiador lliberal Vicent Boix, precursor ideològic de la nostra Renaixença, qui a través dels seus llibres recuperarà per als valencians el nostre passat esplendorós i el paper que ell jugà la Senyera. Boix, a més, coneixia perfectament l’orige de la nostra Senyera “este célebre estandarte o señera que se halló en la conquista de Sicilia, de Nápoles, de Granada y Túnez, que ha seguido a los ejércitos de Pedro II, de Pedro III, de Alfonso V y Fernando de Aragón y de Carlos I de Austria se conserva todavía con gran respeto del pueblo valenciano”. Observe’s que Boix no cau en el tradicional anacronisme de remontar la Senyera a Jaume IAl caliu de Boix, cristalisarà entre els intelectuals valencians la voluntat de recuperar l’identitat amagada i reprimida —i també els seus símbols— per l’oficialitat durant vora un segle i mig. Esta corrent desembocarà en la Renaixença, un moviment que, seguint a Constantí Llombart, començarà a dotar a la Senyera d’una càrrega patriòtica i reivindicativa que seria la llavor del paper central que la nostra bandera tindrà en el segle posterior. En 1881, un fet anecdòtic posa de manifest cóm esta recuperació de la Senyera com a bandera de tots arraïla socialment. La Senyera fon duta per l’Ajuntament a Madrit per als actes d’homenage a Calderón de la Barca sense contemplar l’històric protocol. Açò provoca unes protestes dels intelectuals valencianistes que, publicades en la prensa, trobaren un resò popular insospitat: les autoritats es veren obligades a organisar un trasllat i una rebuda en tots els honors que valguera com a acte de desagravi.

Per la seua part, pintors tan importants com Ferrandis, Pinazo o Cabrera Cantó nos lleguen testimonis de la presència de la Senyera en l’imaginari colectiu i en la quotidianitat del poble valencià. Una quotidianitat simbòlica que, en començar el segle XX, també quedarà plasmada en la creació d’heràldiques modernes quan es fundaren els primers clubs deportius.
En el primer terç del segle XX assistim a la consolidació moderna de l’identitat valenciana dins del marc de l’Estat espanyol. En realitat es tracta de la continuïtat dels fenòmens i tendències ideològiques que havien començat en el segle anterior i que en este periodo es manifesten en trascendentals acontenyiments que aniran modelant l’identitat valenciana del segle XX. Són fets de que repercutiran en tot el nostre territori: com l’aparició del valencianisme polític, la celebració de l’Exposició Regional en 1909, l’oficialisació del seu himne com a Himne Valencià en 1925 o l’expansió territorial i social del moviment lliterari renaixenciste. En tots ells, la Senyera Valenciana eixercí un paper simbòlic central. El mateix que jugarà com a expressió d’unitat manifestada a lo llarc i ample del territori valencià i que serà reconegut fòra de les nostres fronteres.
Des de la proclamació de la II República, el 14 d’abril de 1931, la Senyera Valenciana viu un dels seus moments de major reconeiximent i representativitat: apareix flamejant dalt d’edificis públics, presidint actes institucionals o en el centre de multitudinàries i reivindicatives celebracions del 9 d’Octubre. Este periodo en que l’estat es mostra procliu a reconéixer la pluralitat de pobles que el conformen, coincidix en un moment d’auge social del valencianisme, durant el qua, en la Senyera al front, encapçalarà la campanya a favor de l’Estatut. Esta reivindicació reuní una gran diversitat de sensibilitats i implicà a les diputacions aixina com a una llarga llista d’ajuntaments. Si be no conseguí l’objectiu final, la seua extensió i resò demostren fins a quin punt el sentiment de valencianitat estava estés en tot el Regne i en totes les capes socials.

1936. 11 d'agost Notícia de la presa d'Eivissa
"La Correspondencia de Valencia"
© Hemeroteca Municipal de Valéncia / Felip Bens

Açò nos du a un atre malentés que aclarix a propòsit d’una variació contemporànea de la Senyera. És en este periodo quan els valencianistes comencen a incorporar una estrela a la Senyera com a símbol de les seues reivindicacions polítiques, entenent que la Senyera coronada és bandera de tots, independentment de la seua adscripció ideològica. L’exposició conta en la d’ANV, que encara té la marca de l’estrela que va ser retirada posteriorment, durant el franquisme. Quan a principis dels noranta els jóvens nacionalistes valencians van recuperar la senyera estrelada i la van tornar al carrer, esta bandera foren acusats per certa prensa i per certs líders polítics de catalanisme o de voler modificar la senyera valenciana. Este llibre també repara esta injustícia i contribuïx a combatre esta desinformació.

Arribem a la guerra civil, un colp duríssim a tantes esperances colectives. L’alçament militar del 18 de juliol del 1936 no triumfà en Valéncia, un territori que se sumà al camp republicà i jugà un paper destacat en la política estatal, arribant en 1937 a acollir la capitalitat de la República. Per açò i pel paper protagoniste que eixercia en la vida social i política valenciana, la Senyera serà indefugible en l’iconografia bèlica republicana.

Durant l’immediata postguerra, la bandera dels valencians quedà en una situació delicada. Si be fon exhibida en la Desfilada de la Victòria com una ensenya històrica que magnificava el poder conquistat pel nou Cap de l’Estat, li fon retirada l’oficialitat que havia conseguit durant el periodo anterior i despertà el recel de les autoritats, sobre tot en dates com el 9 d’Octubre o les Falles. Aixina i tot, la consolidació del règim i l’intervenció d’elements provinents del valencianisme, donaren lloc a una major permissivitat de les autoritats franquistes. En paralel, es pot dir que les autoritats franquistes sometran a la Senyera a un procés de depuració ideològica . Desprovista de representativitat oficial i minimisat en la memòria colectiva el paper reivindicatiu que havia eixercit durant la República, quedava relegada a aspectes culturals, historicistes o folclòrics. Est és un dels motius pels quals trobaran resò els qüestionaments a que començà ser somesa a partir dels anys xixanta. El fet és que la Senyera anà reapareixent per tot el territori valencià com a reclam de festes o de memòria històrica i que en este periodo històric, com en uns atres anteriors, no es conseguí diluir el paper de la Senyera com a símbol d’unitat de les terres i les gents valencianes. Per açò, després de la mort del dictador, la Senyera prengué el carrer com mai abans ho havia fet. Eixe en tot cas és un atre episodi que excedix els llímits del nostre treball. Per això el tanquem en 1974. Un moment històric en que s’albirava una finestra d’esperança i llibertat per al poble valencià. L’Estatut de 1982 -on s’incloïa el reconeiximent definitiu de la Senyera com a bandera de tots els valencians- fon un dels seus primers fruits.

Com veem, la nostra Senyera, ha superat tots els avatars històrics i el seu protagonisme ha anat een paralel a la vitalitat nacional del poble valencià: ha segut bandera d’un estat independent, d’una nació vençuda, d’un poble que retrobava les seues arrels i que es proyectava cap al futur o que pervivia baix un règim autoritari i uniformiste. És hui bandera d’una nacionalitat històrica i autònoma dins de l’estat espanyol. I sempre ha segut i serà el símbol de la sobirania i l’unitat de les terres i gents valencianes, el que encapçala i encapçalarà tots els nostre proyectes colectius mentres existim com a poble. La que lliga indisolublement dos conceptes, a crit o a remoreig: Valéncia i Llibertat.

Moltes gràcies.
Saló de Plenaris de la Diputació de Valéncia, Cap i Casal. 4-X-2005

Andreu Tintorer i Peiró