Quan la misèria denuncia l’excés

Encara—a pesar dels dies que du el conflicte en marcha— hi ha gent que es sorprén dels disturbis de França i es pregunta uns perqués previsibles. En una era protagonisada pel prefix ‘post’, els desequilibris generats pel postcolonialisme soliciten la seua quota de poder. Quan —una volta esquilmats els recursos de les colonies—, els estats europeus concediren l’independència a estats decidits arbitràriament, sense tindre en conte les sensibilitats autònomes, no vullgueren prevore les conseqüències socials i econòmiques que les seues polítiques sucursalistes anaven a provocar. Una d’elles el brutal èxode cap a la metròpolis d’ingents cantitats d’emigrants que ensomiaven en una vida millor, llunt de la fam i la pobrea, intenció llícita a totes llums. Per a les economies capitalistes, l’aparició de mà d’obra barata sempre supon motiu d’alegria. Esta simbiòtica satisfacció no és més que un espillisme que dura una o dos generacions. No obstant, quan les precàries condicions es perpetuen, quan l’absència de perspectives de millora es consolida, quan la possibilitat d’eixir dels suburbis —creats en l’intenció de garantir una vivenda a les classes més baixes, pero reconvertits en barris d’exclusió—, quan totes estes circumstàncies coincidixen en temps i espai, s’està almagasenant el combustible perfecte per a la flama social. És dur pertànyer a la primera generació emigrant i apenes articular unes paraules en l’idioma local. Tampoc és fàcil adaptar-se a les condicions i sou d’un treball no qualificat. I per últim, ha de ser difícil viure la sensació de desesperança de la tercera generació que viu el conflicte intern del desarrelament, sentint-se estrangers en el país que els dona la nacionalitat, a on lliuten en la dualitat de vestir les marques que publicita l’imperi americà i mantindre les tradicions d’una terra que, moltes voltes, mai han vist.

L’avalot no està organista: és fàcil que colles i bandetes hagen anat sumant-se a la revolta i que, vista la dimensió, l’integrisme haja decidit arrimar-se a vore lo que pot traure. També té la seua gràcia que en ple segle XXI les diferències exegètiques moguen encara a les guerres santes i racials. Potser perque la desesperança es refugia en supostes vides eternes, potser perque els jerarques religiosos calculen milimètricament el poder sociopolític i econòmic que menegen, escrivint nous ‘Detente bala’ en les camisoles dels soldats mentres l’avarícia rendabilisa la sanc enviada al front.

Estem en una época de crisis —en l’acepció de canvi—: crisis energética —caldrà resoldre les alternatives a un petróleu que s’acaba—, crisis d’eixe desenroll sostenible —falàcia en forma d’oxímoron i que està apunt d’acabar en el planeta—, crisis demogràfica i social, l’aparició de economies emergents —China i Índia especialment—. Que el capitalisme inocule la febra del consum en totes bandes prometent falsos paraïsos artificials i provocant que el desfavorit, l’exclòs, busque la forma, llegal o illegal, d’arribar a la banya de l’abundància, trobar un sustent i poder ajudar a la familia que deixà arrere. Davant esta perspectiva, u se pregunta, ¿Que fon de l’enganyifa del 0,7%? ¿Cap a on anem?

© Francesc Tarazona.* / www.oronella.com